El futbol i la llengua, la llengua i el futbol ( www.elnacional.cat ) catalán

La presència del català al futbol professional a Catalunya és, en la majoria dels casos, residual. Els grans clubs com el Barça, l'Espanyol i el Girona accepten amb naturalitat que la llengua del país sigui un complement opcional per als seus jugadors. Aquesta actitud no és fruit de la deixadesa o la inèrcia: és el reflex d'un model cultural que considera el català prescindible davant la pressió dels mercats i la voluntat de projectar una imatge "internacional". El cas del FC Barcelona és paradigmàtic. Tot i definir-se com "més que un club", la llengua catalana hi ocupa un lloc secundari. Les rodes de premsa es fan principalment en castellà, els comunicats en català són formals i sempre traduïts a l'anglès, i els jugadors catalans sovint són entrevistats en castellà. El club pretén una neutralitat lingüística que, en realitat, és profundament política: assumir que català i castellà estan en igualtat de condicions a Catalunya és una forma de negar la realitat. El Girona FC representa una excepció positiva amb Míchel Sánchez, l'entrenador. Tot i ser madrileny, ha après català i fa les rodes de premsa en aquesta llengua. Aquest gest, que genera complicitat amb l'afició i que és vist com una singularitat, hauria de ser la normalitat, una cosa comuna i gens estranya. Que això sigui notícia diu molt del problema estructural de la nostra llengua: no és normal que parlar català sigui vist com un esforç heroic, sinó una mostra bàsica de respecte pel país (o nació, o comunitat, o com n'hi vulgueu dir). De l'Espanyol, prefereixo ni parlar-ne (i mira que el meu avi era inexplicablement 'perico') perquè aquests crec que ja no tenen remei i que no val la pena ni explicar-los tot el que fan malament amb la llengua. El català ha de guanyar el partit Aquest menyspreu pel català no es pot deslligar de la inacció de les institucions. El Govern, el Parlament i organismes com el Consell Català de l'Esport haurien d'establir condicions lingüístiques clares i fermes per als clubs que reben suport públic. Les accions que porten a terme sembla que es limiten a campanyes puntuals que no tenen continuïtat ni conseqüències pràctiques. Els mitjans esportius, inclosos els públics, sovint adapten el seu contingut al castellà per arribar a més audiència. Aquesta lògica de mercat desactiva qualsevol intent de normalització. La idea que el català ha de competir en igualtat de condicions amb el castellà, com he dit abans, és una fal·làcia que només beneficia la llengua dominant. El resultat és clar: el català desapareix dels espais de màxima visibilitat. Tampoc no parlaré aquí de la qualitat de la llengua. A l'últim partit del Girona - Mallorca, un periodista català (no sé qui és) va utilitzar dues vegades "fins i tot" en dos contextos en què no s'entenia aquesta expressió: "xuta Noséqui i fins i tot l'agafa el porter"... En fi. Per revertir aquesta situació calen mesures concretes: exigir l'ús del català en les comunicacions dels clubs vinculats a diners o espais públics, formar tècnics i jugadors, i garantir la presència activa del català en el futbol base Per revertir aquesta situació calen mesures concretes: exigir l'ús del català en les comunicacions dels clubs vinculats a diners o espais públics, formar tècnics i jugadors, i garantir la presència activa del català en el futbol base. També cal un compromís visible per part dels referents —entrenadors, capitans, directius— per fer servir la llengua, encara que no sigui perfectament. Visc al costat d'un camp de futbol d'un petit poble de l'Alt Empordà i us asseguro que molts dels vostres fills entrenen en castellà i reben ordres al partit del seu entrenador en castellà. I no diré el nom del club perquè tinc l'esperança que algú els ho enviï i això els faci, com a mínim, reflexionar. Finalment, l'afició ha de tenir un paper actiu. No es pot acceptar passivament que els clubs ignorin la llengua del país. Cal exigir-ne l'ús i posar el debat damunt la taula. Perquè si el futbol, amb el seu impacte social immens, no fa servir el català, difícilment aquest tindrà futur com a llengua de cohesió i com a identitat col·lectiva. És trist? Sí, però és així.